Brigitte Schlieben-Lange
JOAN SOLÀ

Els occitanistes i els catalanòfils, especialment els d'Alemanya, van rebre la setmana passada una mala notícia: se'ls moria, als 57 anys, víctima d'un càncer, no tan sols una gran especialista d'aquestes dues cultures, sinó una professora molt estimada al seu país i a fora, una investigadora que, enmig de la seva activitat febril, sabia atendre calmosament i amablement un alumne i infondre-li la seva passió per la romanística, pels conflictes lingüístics, per la metodologia de la investigació lingüística. El cas és que ha deixat un esplèndid estol d'excel·lents coneixedors d'aquestes disciplines. A Brigitte Schlieben-Lange, em diuen els seus deixebles, també li agradava un bon plat a taula, una ampolla de vi selecte i una conversa interessant. I per això els va demanar que el seu enterrament "fos una festa amb cervesa, salsitxes i música".

Havia estudiat, a Munic, Ais de Provença i Tubinga, romanística, germanística, lingüística general i filosofia. A la universitat de Tubinga, una de les més prestigioses d'Alemanya, havia sigut deixebla d'Eugenio Coseriu, un dels lingüistes europeus més intel·ligents dels darrers decennis, a qui finalment havia succeït en la càtedra de filologia romànica. Si coneixia bé les cultures francesa, espanyola, italiana i portuguesa, s'havia especialitzat en la catalana i encara més en l'occitana ja des de la seva tesi doctoral (Okzitanische und katalanische Verbprobleme, 1971), amb interès preferent per l'aspecte sociolingüístic (Okzitanisch und Katalanisch. Ein Beitrag zur Soziolinguistik zweier romanischer Sprachen, 1971). Tenia bons amics i innombrables contactes científics en totes dues terres; aquí tenia, a més a més, una casa a Vilamalla, i al seu país havia promogut els estudis de català a les universitats i era cofundadora de l'Associació de Catalanistes Alemanys i de la Zeitschrift für Katalanistik / Revista d'Estudis Catalans.

Des de molt d'hora va esdevenir un punt de referència per als estudis de sociolingüística i de pragmàtica, amb sengles manuals: Soziolinguistik. Eine Einführung (1971, traduïda al castellà i al japonès), Linguistische Pragmatik (1975, amb traduccions italiana, castellana i polonesa). En aquest últim terreny va publicar un bon treball sobre les cròniques catalanes ("Zur den Intentionserklärungen der vier grossen katalanischen Chroniken", 1979) i un altre llibre influent, una teoria pragmàtica inspirada en Coseriu (Traditionen des Sprechens, 1983).

Però els seus interessos s'estenien per moltes altres branques de la ciència lingüística: especialment per la teoria lingüística, el canvi lingüístic ("The History of Subordinating Conjuntions in Some Romance Languages", 1992), la política lingüística de la Revolució francesa ("Die französische Revolution und die Sprache", 1981), la gramàtica a França després de la Revolució ("Éléments d'une théorie de l'énonciation et du dialogue dans les Grammaires Générales de 1800", 1989), la semàntica, la qüestió dels noms de les llengües, la historiografia lingüística ("Les grammaires normatives des langues romanes: principes et fondements", 1976; "Quelques remarques sur les problèmes méthodologiques de la conscience linguistique dans l'histoire", 1984; "Prehistoire de la romanistique: la contribution des Méridionaux avant Raynouard", 1997), les tradicions textuals ("Für eine Geschichte von Schriftlichkeit und Mündlichkeit", 1982; "Oralité et littéralité dans le domain occitan", 1991) i la pragmàtica històrica. Agraeixo tota aquesta informació a Johannes Kabatek, i estic reconegut també a Rolf Kailuweit, Emili Boix i Josep M. Pujol.