Amb l’arribada de la tardor, també arriba el butlletí número 56 de la NACS i segon de l’era electrònica. Arriba amb una mica de retard. Tot i que en el número anterior havíem anunciat que en principi sortiria tres cops a l’any, de moment ens hem de conformar amb dos números, almenys aquest any.

Primer de tot, volia donar les gràcies a tots els que m’heu escrit fent comentaris i suggeriments sobre el butlletí. En general, han estat tots positius. L’únic problema que hi ha hagut amb la posada en marxa del butlletí electrònic ha estat que alguns socis no es van assabentar de l’adreça electrònica del butlletí i que en conseqüència no van rebre la convocatòria de comunicacions del proper col.loqui de la NACS. Aquest problema, però, es va resoldre enviant una carta amb la convocatòria a tots els socis. A més a més, es va crear una llista amb totes les adreces electròniques dels socis de la NACS. D’aquesta manera podem enviar missatges d’un sol cop a tots els socis. Actualment la llista d’adreces electròniques de socis de la NACS té 83 adreces, la qual cosa vol dir que encara ens falta un bon grapat d’adreces electròniques per poder arribar a tothom. Per això, cal que posem en marxa un procés d’actualització de dades dels socis per poder arribar a tots els socis amb accés a Internet.

També vull donar les gràcies als membres de la junta i socis de la NACS que envien notícies i les llistes de publicacions per incloure-les al butlletí. Com podreu veure, en aquest butlletí només hi ha notícia de les publicacions d’un parell de socis de la NACS. Crec que és important que donem a conèixer tot el que els membres de la NACS estan fent i que ho posem a l’abast de tots els lectors amb accés a Internet. D’aquesta manera, podrem donar a conèixer la vitalitat de la nostra organització.

Finalment, vull fer esment de la mort d’en Josep Roca-Pons. Tot i que jo el coneixia poc personalment, he de dir que la meva arribada a Estats Units i la meva estada en aquest país no hauria estat possible sense els llaços de col·laboració que va crear entre la Universitat d’Indiana i la Universitat de Barcelona ni els deixebles que va conrear per aquestes terres. Ara que ens ha deixat, més que mai, la responsabilitat de continuar amb els estudis catalans a Nord-Amèrica recau sobre tots nosaltres.